HUERTAS CLAVERÍA, 50 ANYS I UN DIA

 

Hem optat per aquest títol amb reminiscències jurídico-carcelaries per un doble motiu. Primer, perquè el 22 de juliol ha fet 50 anys que el periodista va ser empresonat a la presó Model per l’article publicat al ‘Tele-Exprés’ unes setmanes abans amb el títol ‘Vida erótica sobterranea’, en el qual afirmava que després de la guerra civil alguns ‘meublés’ eren regentats per vídues de militars, circumstància que es va considerar un ultratge a l’exèrcit. I segon, perquè la seva condemna en un consell de guerra sumaríssim, sense garanties, va provocar la primera vaga general de la premsa catalana (s’hi van adherir cinc de les vuit grans capçaleres del país) i promoure la primera gran manifestació a Espanya a favor de la llibertat d’expressió, dos fets inèdits des de 1939. 

La data de la seva detenció és important, però des d’una perspectiva històrica aquell fet marca un abans i un després en l’evolució de la premsa catalana, que exigia, com va demostrar en Huertas en la seva àmplia i diversa trajectòria professional, disposar d’un marc de llibertats sòlides i estables en el món de la comunicació si de veritat volíem avançar en la consolidació de la democràcia.

 Que una entitat com l’Associació catalana de persones ex-preses polítiques del franquisme (ACPEPF), que al febrer del 2026 també farà 50 anys de la creació, se’n faci ressò no és estrany. Huertas Clavería, que va ser membre de l’entitat des del primer moment, va ser un represaliat del franquisme i encarna un dels propòsits essencials de l’entitat: el treball permanent per a recordar d’on venim i un esforç constant per a recuperar la dignitat de les persones, sigui quin sigui el seu origen.

 

Si se’ns permet, aquesta és la petjada del Huertas periodista i del Huertas ciutadà compromès amb el seu entorn, amb el Poble nou com a camp base, sempre atent als canvis socials, donant veu als barris, a les persones que hi vivien, a les seves necessitats, exercint el periodisme social i de proximitat com el contrapès indispensable en una societat que atorga a la premsa i als mitjans de comunicació el paper de baluard de la democràcia.

 

És difícil resumir el llegat i el significat que va tenir aquell 22 de juliol de 1975, uns mesos abans de la mort del dictador Franco, si no s’inclou la perspectiva històrica que atorga sentit a una data en el calendari. Huertas va ser un excel·lent periodista, sense por, compromès, complex en la seva forma d’actuar, convertint les persones en els veritables protagonistes d’una narrativa social que necessitava relators com ell per a descobrir d’on venim i què som. A través dels seus escrits reivindica la memòria dels oblidats i recupera per la societat, orfe en molts moments de referents, el valor del treball constant per a denunciar injustícies, mancances i per a què aflorin els  milers d’espurnes d’integritat i de decència que sobresurten en els carrers enfangats d’un barri perifèric. 

En certa manera, el treball ingent d’articles, escrits, entrevistes i llibres que formen el bagatge de la seva producció es resumeixen en una sola idea: és imprescindible recordar, donar veu, desenterrar les històries que interessos malèfics s’entesten en amagar, desvirtuant una realitat tan digne i alhora tan incòmoda als interessos dels poderosos.

 50 anys i un dia com el d’aquell moment en el que una detenció injusta i arbitrària va servir per a desencadenar un clam favor de la llibertat d’expressió, a favor de la democràcia, a favor de la memòria , trencant el silenci tan necessari abans i ara a través del compromís de centenars de persones que consideren que la memòria no pot desaparèixer si del que es tracta és de transformar el record en el fonament indispensable d’una societat més justa, més democràtica, més igualitària. 

Carles Vallejo Calderón, president de l’ACPEPF 

Joan Barrera Riba, periodista